Fa uns dies, després del que va succeir al Parlament de Catalunya, la qual cosa jo considero tot un "cop d'estat" a la democràcia, vaig escriure un tuit on reconeixia que sentia vergonya de ser catalana. Immediatament vaig pensar "no, vergonya de la meva terra, de les meves arrels, mai!". I és veritat. El que sento no és vergonya, és dolor, pena, tristesa. Sentiments trobats pel que està succeint a la que sempre ha estat una terra de braços oberts, de pau, de germanor, de tirar endavant. Una terra acollidora, noble, culta, lliure. Com moltes altres. Andalusia mateixa, per exemple. Ara mateix estic asseguda davant la TV, escoltant les paraules del sots-president de la Generalitat, l'Oriol Junqueras, a La Sexta. I m'adono que són paraules buïdes, doctrina, sense cap tipus de contingut i sense deixar de autodonar-se bombo perquè ell "ha viscut al Japó, a Roma, a Brusseles; ell és professor universitari, ell és, ell, ell, ell..." I el que és potser més important per a mi: parla i parla sense mirar en cap moment al seu interlocutor, en aquest cas, l'Ana Pastor.